En Zigor i en Diego ja són lliures. Aquests dos catalans van sortir aquest mes de gener després d‘haver complert els nou anys íntegres a què l‘Audiència Nacional espanyola els va condemnar. L‘acusació: haver col·laborat amb l‘organització armada ETA.
L‘ACCENT hem volgut parlar amb ells per saber què significa per a un militant estar a la presó durant tant de temps i quin valor tenen el compromís i la lluita per mantenir-se ferms després de passar nous anys entre murs.
Els vam entrevistar durant la jornada antirepressiva que va organitzar Rescat (el Col·lectiu de Suport als Presos i Preses Polítiques) per donar-los la benvinguda el dissabte 20 de febrer.
La vostra sortida ha coincidit amb l‘anunci d‘una nova proposta de Batasuna per avançar en la resolució del conflicte. Quin paper creieu que poden tenir els presos en el procés que s‘obre?
ZIGOR: Els presos com a part de l‘esquerra abertzale tenen el mateix paper que té tothom com a militants independentistes per tirar endavant un camí que ens porti cap a l‘objectiu final.
Però sembla que una persona que està a la presó, com que està aïllada, no té contacte amb la realitat i per tant no té capacitat d‘acció política.
ZIGOR: Estem parlant de persones que han estat sempre molt compromeses amb la lluita i que sí que tenen les eines necessàries per valorar tot el que està passant diàriament a través tant de la gent que va a les visites a informar de primera mà del que succeeix, com amb les correspondències o els diaris i tots els camins que es puguin fer servir perquè arribi la informació. Els presos tenen prou informació per participar i ser una part més en el debat de cara a una nova estratègia com la que s‘acaba de presentar.
DIEGO: Qui és realment conscient de la referencialitat del col·lectiu és l‘Estat perquè fa una guerra total contra els presos, sempre intenta colpejar on estem més vulnerables.
Entenc que quan estàveu a la presó vau participar en debats dins del col·lectiu de presos.
ZIGOR: Sí, i tant. El col·lectiu participa, parla i debat sobre tots els temes que l‘afecten directament; és a dir, tots els temes que afecten l‘esquerra abertzale també afecten als presos i per tant nosaltres havíem de dir la nostra i debatre entre nosaltres, fer propostes… com qualsevol altra part dels col·lectius que formen l‘esquerra abertzale.
Quan t‘empresonen, a part del càstig, d‘evitar que puguis actuar, també intenten, doncs, aïllar-te com a persona política.
ZIGOR: Sí, aquest és el gran objectiu que tenen: trencar els vincles que tenies amb la teva família i entorn, però també els vincles polítics amb la teva lluita. I és feina nostra que no ho aconsegueixin.
I ho aconsegueixen?
DIEGO: No.
Nou anys a la presó són molts. I des del carrer sembla que se n‘hagi de sortir molt afectat. Però els que us coneixem us hem trobat forts i ferms.
DIEGO: La presó és un mecanisme de l‘Estat, un mecanisme cruel i dur, no és fàcil. L‘Estat fa la seva feina, així que nosaltres hem de fer la nostra, que és mantenir-nos fidels al que pensem, som i representem, i actuar en conseqüència.
ZIGOR: Això és bàsic, és la diferència dels presos polítics i la resta de presos. És tenir clar el que t‘ha dut allà, ser ferm en les teves idees i saber que estàs a dins d‘una presó però que encara pots aportar i fer coses. Fer l‘esforç de voler estar al dia i fer la feina necessària per saber el que està passant t‘ajuda que no aconsegueixin aïllar-te de la teva gent i militància.
El fet de pertànyer a un col·lectiu, on hi ha 700 presos com tu, segur que ajuda.
DIEGO: Això ho és tot gairebé, és més que una família. És un grup de gent que, allà on vagis, estan amb tu, són el mateix que tu i tota la vida la fas plegats. La teva vida, des que t‘aixeques fins que vas a dormir, discorre amb la resta de membres del col·lectiu. Podem tenir debats, discussions, etc., però som un.
L‘Estat què fa per trencar això?
ZIGOR: Doncs separar-te en totes les presons que pugui, els mòduls que pugui, posar totes les traves possibles perquè entre mòduls no et puguis veure, etc. Amb la correspondència, intenten retenir les cartes tant como poden.
DIEGO: També juguen amb trasllats: ara en porto un a Zuera, ara agafo aquests que són una mica crítics i els ajunto a uns altres que s‘han desvinculat del col·lectiu… També juguen amb la política de graus. El que fan és posar-te el caramel a la boca.
Sempre ha actuat així l‘Estat?
ZIGOR: Fa molts anys que dispersen els presos polítics, però abans feien una política de dispersió que consistia només en dividir tant com podien; en canvi, ara han activat una estratègia més estudiada perquè posen els que creuen que pensen d‘una determinada manera amb uns que els poden ser afins i així intentar que convencin aquells altres, tot plegat per aconseguir que hi hagi cacau entre nosaltres. Ara han activat molt aquest sistema.
DIEGO: La presó és una situació molt fotuda i hi ha molts aspectes que poden utilitzar per afeblir-te, i els fan servir tots. Fan servir els trasllats; a uns els deixen sortir i als altres no, uns poden fer unes activitats i a uns altres no els deixen, ara aquest té vis-a-vis, escorcollen les famílies, etc.
ZIGOR: El que passa és que nosaltres hem de ser prou intel·ligents per saber que ells estan fent això i no seguir aquest joc que el que pretén és crear divisió entre nosaltres.
DIEGO: Hi ha casos particulars que són la gent de què parlen els mitjans. Però no deixen de ser anècdotes. De 750, que n‘hi hagi 5 que es desmarquen, per molt que en parlin cada dia a les notícies, no deixa de ser una anècdota.
En nou anys han succeït moltes coses als Països Catalans. Un mes en llibertat és poc temps, però heu pogut trobar canvis rellevants en l‘esquerra independentista i els moviments socials?
ZIGOR: És una mica difícil contestar això, perquè només fa un mes que hem sortit, i l‘hem dedicat sobretot a retrobar-nos amb la gent. A més, els canvis que hi ha hagut en el context polític català ja els hem seguit des de la presó.
DIEGO: Sobretot tens una idea global. Però sí que allà a dins hi ha una certa desconnexió. Amb la resta de presos polítics sobretot parles i debats sobre la realitat d‘Euskal Herria. Així que jo de la situació d‘aquí tinc un esquema molt global i ara surto i l‘he d‘anar farcint.
El que sí que hem vist ja és que abans érem només quatre i jovenets, però actualment la gent continua militant quan es fa més gran, i això és un avanç respecte a l‘etapa que ens va tocar viure a nosaltres.
Diego, quan et van traslladar a la presó de València, explicaves que vas poder tornar a escoltar la ràdio i la televisió en català. Quin canvi va suposar per tu?
DIEGO: T‘agrada molt perquè reps informació del teu entorn i en la teva llengua. Recordo que vaig veure la notícia d‘una manifestació a Barcelona per l‘autodeterminació i vaig veure un amic que no havia tornat a veure des que m‘havien empresonat. Podia rebre informació que d‘altra manera no t‘arribaria. En aquell temps hi havia el programa ‚La Nit al Dia‘, que és molt més plural que el que es podia veure des de les presons on havíem estat tancats fora dels Països Catalans.
ZIGOR: A mi els dos últims mesos abans de sortir em van traslladar a Castelló de la Plana. El tema de la llengua és el que més em va agradar. Són molts anys en què només pots escoltar la teva llengua a les visites, i ho trobes a faltar. També recordo que a Albacete quan arribava algú de València que parlava català ràpidament hi anava per xerrar una estona.
Ara que sou al carrer, us heu plantejat tornar-vos a implicar més endavant en activitats polítiques o socials com havíeu fet?
ZIGOR: Nosaltres no hem deixat mai d‘estar implicats. No és tornar sinó que no ho hem deixat d‘estar. Allà on hem estat hem fet el que hem pogut i ho continuarem fent.
Imagino que és inevitable que penseu en els que queden dins la presó.
ZIGOR: Sí, és clar. Nosaltres hem sortit però encara hi ha la Laura, la Lola i la Marina, i més de 700 presos del col·lectiu que estan lluitant, a peu de canó, donant la cara en aquests moments tant difícils, i ens sentim orgullosos d‘haver compatit amb ells aquest període de lluita, i que ells continuïn fotent canya.
]]>
[Marina versteht leider kein Deutsch]. Am liebsten würde ich diese ganze Solidarität, die mir durch die Karten zuteil wird, an alle Leute zurücksenden.
[…]
Un altre any. I una altre Diada. I un altre comunicat.